Es localitza una carta inèdita sobre la detenció de Companys

L’associació Memòria i Història de Manresa divulga un manuscrit inèdit de Carme Ballester, esposa de Companys, sobre la detenció del president

Lluís Companys i Jover (1882-1940) fou el segon president de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República espanyola. L’any 1936, com a president de la Generalitat, va patir el cop d’estat per part dels feixistes que desembocà en la Guerra Civil espanyola. El 1939 es va haver d’exiliar, però el 1940 les autoritats franceses del govern de Vichy van entregar Companys al govern de Franco, que el va fer executar per raons polítiques.

 Carme Ballester, la seva segona dona, ho passà molt malament; va patir l’arrest del president i va assabentar-se de la seva mort per la ràdio.

El seu dolorós testimoni forma part d’una documentació fins ara inèdita que l’historiador Joaquim Alcoy localitzà mesos enrere a l’Institut Internacional d’Història Social a Amsterdam; concretament  al fons dipositat pel berguedà Josep Ester.  Conjuntament amb l’Associació Memòria i Història de Manresa, Alcoy ha divulgat els arxius sencers, que consten d’una seixantena de documents.

El manuscrit de Carme Ballester narra amb detall la detenció del seu marit per part dels alemanys a La Baule (Bretanya). Ballester va redactar-lo el 1969 por poder rebre una indemnització del govern alemany.                                    

“Entraren a la casa amb les metralletes a la mà, i apuntant-nos al meu marit i a mi, ens van fer un registre personal…” Així és com Ballester relata l’entrada dels soldats alemanys a casa seva, el 13 d’agost de 1940 a La Baule. “Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!” Ballester en aquell momento va defallir; els havien tret tot el seu capital, 70.000 francs, i s’havia quedat sola. “Compreneu el meu estat d’ànim en aquell moment, sola i amb deu cèntims que duia a la butxaca […]”.  Però la dona del president “reaccionà amb coratge” i l’anà a buscar: “Van dir-me que no sabien de què els parlava i van desempallegar-se de mi”. Ballester va trigar a trobar el seu marit, però finalment el va veure a Vil·la Carolina. “Només vaig cridar: Lluís! Ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volent dir fuig d’aquí. Ja no el vaig tornar a veure més”.

Durant els deu dies següents, els soldats continuaven registrant la casa; no creien que poguessin  viure tan austerament. “Deien que no era posible que un president visqués amb tanta modèstia”. Fins i tot, un oficial li digué: “Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners i els documents”. Però la veritat es que no tenien res més. “Bé, doncs demà al matí ens l’emportarem”.

Gràcies a un metge de París, la dona es va assabentar que Companys estava a la presó de la Santé.  “El 21 de setembre vaig rebre una carta del mateix doctor, acompanyada d’una altra del meu marit, dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava la prova, ell seria més fort”.

Cada dia esperava notícies i finalment es va assabentar per la ràdio de la mort del seu marit. “Jo cada dia esperava notícies i per això escoltava la ràdio. D’aquesta manera, el 16 d’octubre, allà a La Baule- les Pins, em vaig assabentar que el meu marit havia estat afusellat”. En aquells temps tan dolorosos va ser forta i va continuar endavant pel seu fill. “Vaig fer de nou esforços per cuidar del noi […], encara he sobreviscut i pel damunt de tot he mantingut la dignitat”. No va rebre explicacions per part de ningú. “Ningú d’Espanya ni de França va justificar la seva defunció, però va aparèixer a tots els diaris francesos”.

El dia 15 d’octubre es commemorà el 70è aniversari d’aquell trist episodi.

Aquests documents serveixen per conèixer els últims dies de la vida de Lluís Companys, convertit en un símbol de la lluita de Catalunya per la llibertat.