miércoles, 12 de enero de 2011

Expectatives de futur

Aquest curs he començat a endinsar-me en el màgic món del periodisme. Cada dia aprens coses noves: jo sóc molt inquieta intel·lectualment i crec que tenir un esperit curiós és important per ser periodista.

Tinc molts companys que tenien clara la carrera des de petits, el periodisme era la seva vocació. Jo no puc dir el mateix. La idea em va començar a ballar pel cap durant l’any passat. Volia una carrera que m’aportés coses, que en definitiva em servís per a la vida, i vaig triar periodisme. A més a més, m’agrada molt escriure i ser periodista és comunicar.

Davant la situació actual, crec que el periodisme necessita un canvi de perspectiva i nosaltres, els futurs professionals, hem de participar-hi activament. Ens trobem en un moment en què preval l’entreteniment i l’interès privat en detriment de  la informació, en un moment de canvi en què guanyen força les noves tecnologies; avui en dia tot es digitalitza.
Nosaltres haurem de saber adaptar-nos a aquests canvis que obriran nous camins per a la comunicació. És en aquest camp on podrem innovar, som una generación nascuda al bell mig d’una revolución tecnològica.

Les meves expectatives de futur són incertes; de moment vull aprendre tot el que pugui i fer les coses ben fetes. He notat molt el canvi entre el Batxillerat i el primer curs de carrera; les meves notes han baixat en picat, tot i això, confio que una feina ben feta  tindrà recompensa.

Em crida molt l’atenció ser corresponsal de guerra. La cobertura d’un conflicte és el màxim esdeveniment professional al qual es pot aspirar, ja que en una guerra el reporter es converteix en un periodista total. També m'agradaria poder unir la carrera amb les meves dues grans passions; la música i la dansa.

Aquest és el nostre repte de futur: el periodista del segle XXI no és aquell que només escriu bé, sinó aquell que domina l’escriptura, l’edició de vídeo i àudio i totes les noves tecnologies.

martes, 4 de enero de 2011

On queden els drets humans?

Sakineh és una dona iraniana condemnada a ser lapidada per un presumpte delicte d’adulteri. Porta a la presó des de 2005 i el seu cas ha aixecat un gran ressó mediàtic.
El 9 de desembre, molts mitjans de comunicació asseguraven que havia estat alliberada, però la informació va resultar ser falsa i avui Sakineh encara es troba sota les urpes del règim iranià. Tot un exemple d’una dolenta utilització de les fonts d’informació.


Els titulars d’El Periódico del dia 9 de desembre:
Tras la presión internacional
La iraní Sakineh ha sido liberada, según el Comité Antilapidación

Els titulars d’El País del dia 10 de desembre:
La televisión iraní desmiente la liberación de Sakineh Ashtianí
El anuncio de un programa especial sobre la mujer condenada a muerte llevó a pensar que había salido de la cárcel.- La cadena aclara que se trata de una grabación en la que colaboró para reconstruir la muerte de su marido

 És ben cert que “un periodista val allò que valen les seves fonts”. A l’hora de redactar, la informació ha d’estar convenientment atribuïda per guanyar credibilitat.

Volia parlar d'aquest tema per denunciar el seu  empresonament en un país on els drets humans no es contemplen; l'últim despropòsit ha estat la pròpia Sakineh a la televisió pública iraniana autoinculpant-se. Per pròpia voluntat, és clar.