martes, 30 de noviembre de 2010

El Barça pasa por encima del Real Madrid

Los de Mourinho estuvieron a años luz del “Pep Team”


El clásico Barça- Madrid del pasado lunes debía ser un partido muy igualado, pero la “supuesta igualdad” se rompió a los cinco minutos y quedó definitivamente enterrada con el segundo gol del Barça en el minuto 18, obra de Pedro. Los “blancos” fueron casi transparentes, pasaron por el campo sin pena ni gloria. A Cristiano Ronaldo sólo se le vio empujar a Guardiola en el minuto 31, cuando el entrenador del Barça le negó un balón para intentar perder algo de tiempo.
La segunda parte transcurrió como la primera, un Barça colosal empequeñecía al Real Madrid, y llegaron dos goles más de Villa. Mourinho sufría, y mucho, en la banda.
En el último minuto, Jefren quiso sumarse a la fiesta y marcó el quinto gol del equipo blaugrana. Toda una humillación para el Real Madrid.

Más allá de lo estrictamente deportivo, el encuentro nos dejó situaciones impresentables como la pérdida de papeles de Sergio Ramos (el madridista fue expulsado después de propinar una patada a Messi y empujar a Puyol) o el rifirrafe entre Cristiano Ronaldo y Valdés por un penalti. Sencillamente lamentable.

domingo, 28 de noviembre de 2010

Balanç de campanya: La polèmica treu protagonisme a les propostes dels partits


Un vídeo on una noia té un orgasme mentre vota al PSC; un videojoc on l’Alícia Sánchez- Camacho, vestida de Lara Croft , dispara contra immigrants sense papers; un vídeo amb contingut “pujadet de to” de Nebrera, les declaracions de Puigcercós contra Andalusia i un noi disfressat d’Espanya que roba la cartera a un català han estat els grans protagonistes de la campanya.

CIU ha intentat passar desapercebut per no caure en els mateixos errors del passat; el PSC ha basat la seva campanya en l’atac al partit d’Artur Mas (“Artur Mas de lo Mismo) i en intentar frenar la caiguda que les enquestes vaticinaven; el PP ha posat émfasi en la política d’immigració; ICV en l’ecologia i Ciutadans, com no, ha basat les seves propostes en temes lingüístics.
 


Aquestes últimes setmanes han estat un gran circ mediàtic encapçalat per l’estira i arronsa del cara a cara Montilla-Mas, que finalment no s’ha realitzat. Què hi farem, haurem d’esperar quatre anys més.

"Els sondejos que no es poden llegir a Espanya"

La llei electoral espanyola prohibeix des de fa un parell d’anys la difusió d’enquestes sobre la intenció de vot durant els 5 dies previs a la jornada d’elaboració d’uns comicis. Aquesta última setmana, el Periòdic d’Andorra ha publicat una sèrie de sondejos a la seva web (www.elperiodicdandorra.ad).

Aquí hi ha una síntesi de l’última actualització (27-11-10)

CIU voreja la majoria absoluta (68 diputats). El PSC s’enfonsa amb 27 o 28 diputats  (9-10 menys que el 2006). ERC també cau: el nombre de diputats es manté entre els 10 i 12 parlamentaris davant dels 21 del 2006.  ICV i PPC, al contrari, han seguit millorant les seves expectatives electorals al llarg de la setmana. Els ecosocialistes aconseguirien entre 12 i 14 parlamentaris (el 2006 en van aconseguir 12) i els populars entre 14 i 15 diputats.

Comparació de la preferència com a president entre dimarts 23 i dissabte 27:
Destaca la caiguda de José Montilla (d’un 17,3% a un 15,0%). Sánchez-Camacho perd un 01%, Rivera un 0,4%, Laporta un 0,3% i Carretero un 0,1%.

La resta de formacions experimenten diferents ascensos. El més gran l'ostenta Mas (d’un 33,7% a un 40,0%), després Herrera, fins a situar-se al 6,2%. Puigcercós es manté amb un 5,0%
 

sábado, 27 de noviembre de 2010

Ana Maria Matute


El dimecres passat Ana Maria Matute va guanyar el Premi Cervantes 2010, el guardó més important de les lletres hispanes. Va ser un reconeixement a tota la seva carrera: Matute va néixer el 1925; era encara una nena quan va esclatar la Guerra Civil.
L’odi, l’horror i la misèria van marcar la seva persona i la seva narrativa.
Matute pertany a aquells novel·listes de la postguerra que van renovar amb aires de modernitat la nostra literatura.

Matute està considerada una escriptora essencialment realista: moltes de les seves obres tracten sobre aspectes polítics, socials i morals de la postguerra espanyola. La seva carrera ha estat plagada de premis: l’any 1947 ja va rebre una menció al Premi Nadal, el 2007 va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i el 2010, a més a més del recent premi, va quedar finalista del Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.
També és membre de la RAE: el 1996 va ser la tercera dona que va ingressar en la institució, i catorze anys més tard, s’ha convertit en la tercera dona guardonada amb el Premi  Cervantes.

Amb 85 anys, encara té molts projectes pendents, de fet, ja està treballant en la seva propera obra. Ella mateixa diu que: “té el cos vell però el cor jove”.


Aquest premi és tot un reconeixement a la literatura escrita per dones, que molts cops és menystinguda.

Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB) Francesc Triola: “COMRàdio dóna veu a qui normalment no en té; necessitem el neguit i el talent dels futurs periodistes"

El programa Tots x Tots inclourà cada divendres una tertúlia amb estudiants


“COMRàdio dóna veu a qui no en té”, va afirmar ahir Francesc Triola, director de l’emissora, en un debat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.

L’acte va oficialitzar l’acord entre la ràdio pública i la universitat: cada divendres uns quants d’estudiants de periodisme aniran al programa Tots x Tots per participar en una tertúlia.

Ramon Company, presentador del programa, va afirmar que intenten “buscar un món més just i solidari” abordant qüestions interessants. El director de COMRàdio, Triola, va comparar les emissores de ràdio locals a les xarxes socials: “els mitjans han de treballar en xarxa i estar interconnectats”.

“El futur del periodisme és l’especialització”, va afirmar Montse Rius, presidenta de la Comissió d’Informació del Col·legi de Periodistes. “Un bon periodista serà aquell que tingui molts perfils diferents”.
 Pere Costa, periodista especialitzat en política, va afirmar que cada cop s’utilitza més el “periodisme de declaracions” en aquest ámbit, ja que els mitjans informen del que preocupa als polítics i del que ven.
Per la seva banda, el cap de departament de periodisme de la facultat, Jose Manuel Pérez Tornero, va posar èmfasi en la necessitat d’un punt de vista jove i en la innovació.

Els estudiants van participar en el debat preguntant sobre qüestions com el Sàhara, la llibertat de premsa o les sortides professionals i darrere de totes les intervencions es trobava un denominador comú: la voluntat d’entendre el món i de ser-hi part activa.
http://www.comradio.com/

Kapuscinsky: "Los cínicos no sirven para este oficio"


“Un corresponsal debe ser testigo de todos los acontecimientos. No se puede escribir sobre alguien con quien no se ha compartido al menos un poco de su vida”, afirma Kapuscinski. ¿Es esto verdad? En boca del periodista y escritor polaco estas palabras chirrían un poco; en su polémica biografía se demuestra que exageraba algunos de los términos citados en sus trabajos, como la supuesta historia de amistad con el Che Guevara, que nunca existió.

“Los cínicos no sirven para este oficio” se encuentra dividida en tres partes: un encuentro celebrado en Italia el 1999 con motivo de la VI Convención “Redactor Social”, una entrevista de A.Semplici con el escritor polaco acerca de los acontecimientos que llevaron a la emancipación de África del dominio colonial y un diálogo con John Berger sobre el “ver, comprender y contar”. La obra afronta las principales cuestiones sobre el trabajo del periodista.

Kapuscinski afirma que “hoy en día para entender hacia dónde vamos no es necesario fijarse en la política y sí en el arte”. El autor ve dos visiones de futuro: “nos queda, en efecto, la diversidad, la convivencia de opuestos. Puede derivarse de todo ello una conflictividad abierta o podría surgir un lento aprendizaje de la aceptación de lo distinto a uno mismo”.
A principios de siglo, la información podía centrarse en “la búsqueda de la verdad” o en “la lucha política”. Pero a partir de la segunda mitad del siglo XX, lo que cuenta es el espectáculo. “La situación empezó a cambiar en el momento en que el mundo comprendió que la información era un gran negocio”.
“El verdadero periodismo es intencional”, sostiene Kapuscinski. Es decir, “se trata de narrar para obtener algo”. Además, el autor afirma que “ser éticamente correctos es una responsabilidad que tenemos”. Pero, ¿existe algo menos ético para un periodista que cruzar el límite hacia la ficción?

Encontramos tres clases de fuentes: “la principal es la gente, la segunda son los documentos y la tercera es el mundo”.
Conocer a una persona sobre la que tenemos que escribir durante un brevísimo momento, las diferentes lenguas, las visiones de cada uno de nosotros, el cambio de nuestras actitudes a lo largo del tiempo y la dificultad de comunicación entre personas de edades distintas son los principales problemas de la profesión.

Para Kapuscinski, el siglo XX ha sido un siglo fascinante: “Generalmente ha sido descrito como un siglo de desastres: la Primera y la Segunda guerras mundiales, las dictaduras, los regímenes totalitarios, el fascismo, el comunismo… Yo creo que en el siglo XX hemos vivido una experiencia histórica única: la creación de un planeta independiente”.
El autor sostiene que existe una relación muy profunda entre el periodista y el historiador: “todo periodista es historiador”. “En el buen periodismo, además de la descripción de un acontecimiento, tenéis también la explicación de por qué ha sucedido”.

“La prensa internacional está manipulada”, afirma el escritor. “Los medios de comunicación son instrumentos para determinar la opinión pública”. Actualmente, la competencia es más importante que la información en sí: “el objetivo de todos los grandes grupos de comunicación no es el de ofrecer una imagen del mundo, sino el de no ser desbancados por otros grupos”.

El autor dedicó casi toda su vida profesional a los países del Tercer Mundo. “Cuando empecé a escribir sobre estos países, donde la mayoría de la población vive en la pobreza, me di cuenta de que aquél era el tema al que quería dedicarme. Escribía, por otro lado, también por algunas razones éticas: sobretodo porque la pobreza no tiene voz”.

“Los cínicos no sirven para este oficio”, “ser éticamente correctos es una de nuestras responsabilidades”, “es erróneo escribir sobre alguien con quien no se ha compartido al menos un poco de su vida”, “una mala persona no puede ser buen periodista”; con afirmaciones como éstas, Kapuscinski se convirtió en un predicador de la honestidad periodística. Nació el 1932 en Pinsk (actualmente Bielorrusia), y murió hace 3 años. Fue una figura de culto en su país y en toda Europa por sus brillantes reportajes periodísticos. ¿O deberíamos llamarlos literarios?
La obra de Kapuscinsky se encuentra “a caballo entre el reportaje periodístico y la gran literatura”, señala la periodista Maria Nadoti en la introducción del libro que nos ocupa. La biografía publicada este año sobre el autor, Kapucinski Non-Fiction, todavía va más allá: el  periodista Artur Domoslawski denuncia que lo que el autor presentaba como periodismo era ficción. La polémica obra fue un éxito de ventas y la reputación del “intocable” Kapuscinski se ha ido desmoronando.

“Los cínicos no sirven para este oficio” es una de las frases célebres del escritor polaco y el título de esta obra. Pero, ¿qué significa ser cínico? Una persona cínica, según la RAE, es aquella “con desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables”. ¿Existe algo más cínico para un periodista que inventar información?
Encontramos una frontera entre la ficción y la no-ficción que un periodista no puede cruzar jamás: debemos atenernos a los hechos de la mejor forma posible.
Lo que deja su biografía es un sabor a decepción, la caída de un mito para muchas personas y la destrucción de un canto a la ética periodística.

viernes, 5 de noviembre de 2010

 La UAB acull una conferència sobre “escriptura sexy”

Lluís Pastor: “La comunicació inconscient és clau per  produir una informació eficaç”



“Les regles de la comunicació inconscient son imprescindibles per a una informació clara i llegible”, va afirmar ahir Lluís Pastor, periodista i escriptor, en una conferència celebrada a la Facultat de Comunicació de la UAB.

Els receptors de la informació prenen dos tipus de decisions: pensaments racionals i intuïtius. És el que s’anomena persuasió dual (molta concentració i poca concentració). Segons Lluís Pastor, tots compartim les mateixes claus inconscients i els mitjans de comunicació les han d’explotar per a què el missatge arribi amb claredat; ja que “l’estil és el poble”.

Pastor va explicar alguns elements de la comunicació intuïtiva: allò més familiar ens resulta més positiu, qualsevol missatge es modifica pel context i en 200 mil·lèsimes de segon el cervell reacciona davant d’una imatge. A més a més, els mitjans també han de controlar les metàfores, els estereotips, els colors i els símbols i la transferència de sensacions.

Lluís Pastor, periodista, escriptor i professor de les Universitats Ramon Llull i UOC, va explicar aquests conceptes a partir de diferents experiments realitzats a Harvard, dins la conferència “Escriptura sexy: claus conscients i inconscients per persuadir”.








lunes, 1 de noviembre de 2010

Es localitza una carta inèdita sobre la detenció de Companys

L’associació Memòria i Història de Manresa divulga un manuscrit inèdit de Carme Ballester, esposa de Companys, sobre la detenció del president
Lluís Companys i Jover (1882-1940) fou el segon president de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República espanyola. L’any 1936, com a president de la Generalitat, va patir el cop d’estat per part dels feixistes que desembocà en la Guerra Civil espanyola. El 1939 es va haver d’exiliar, però el 1940 les autoritats franceses del govern de Vichy van entregar Companys al govern de Franco, que el va fer executar per raons polítiques.
 Carme Ballester, la seva segona dona, ho passà molt malament; va patir l’arrest del president i va assabentar-se de la seva mort per la ràdio.
El seu dolorós testimoni forma part d’una documentació fins ara inèdita que l’historiador Joaquim Alcoy localitzà mesos enrere a l’Institut Internacional d’Història Social a Amsterdam; concretament  al fons dipositat pel berguedà Josep Ester.  Conjuntament amb l’Associació Memòria i Història de Manresa, Alcoy ha divulgat els arxius sencers, que consten d’una seixantena de documents.

El manuscrit de Carme Ballester narra amb detall la detenció del seu marit per part dels alemanys a La Baule (Bretanya). Ballester va redactar-lo el 1969 por poder rebre una indemnització del govern alemany.                                    
“Entraren a la casa amb les metralletes a la mà, i apuntant-nos al meu marit i a mi, ens van fer un registre personal…” Així és com Ballester relata l’entrada dels soldats alemanys a casa seva, el 13 d’agost de 1940 a La Baule. “Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!” Ballester en aquell momento va defallir; els havien tret tot el seu capital, 70.000 francs, i s’havia quedat sola. “Compreneu el meu estat d’ànim en aquell moment, sola i amb deu cèntims que duia a la butxaca […]”.  Però la dona del president “reaccionà amb coratge” i l’anà a buscar: “Van dir-me que no sabien de què els parlava i van desempallegar-se de mi”. Ballester va trigar a trobar el seu marit, però finalment el va veure a Vil·la Carolina. “Només vaig cridar: Lluís! Ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volent dir fuig d’aquí. Ja no el vaig tornar a veure més”.
Durant els deu dies següents, els soldats continuaven registrant la casa; no creien que poguessin  viure tan austerament. “Deien que no era posible que un president visqués amb tanta modèstia”. Fins i tot, un oficial li digué: “Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners i els documents”. Però la veritat es que no tenien res més. “Bé, doncs demà al matí ens l’emportarem”.
Gràcies a un metge de París, la dona es va assabentar que Companys estava a la presó de la Santé.  “El 21 de setembre vaig rebre una carta del mateix doctor, acompanyada d’una altra del meu marit, dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava la prova, ell seria més fort”.


Cada dia esperava notícies i finalment es va assabentar per la ràdio de la mort del seu marit. “Jo cada dia esperava notícies i per això escoltava la ràdio. D’aquesta manera, el 16 d’octubre, allà a La Baule- les Pins, em vaig assabentar que el meu marit havia estat afusellat”. En aquells temps tan dolorosos va ser forta i va continuar endavant pel seu fill. “Vaig fer de nou esforços per cuidar del noi […], encara he sobreviscut i pel damunt de tot he mantingut la dignitat”. No va rebre explicacions per part de ningú. “Ningú d’Espanya ni de França va justificar la seva defunció, però va aparèixer a tots els diaris francesos”.
El dia 15 d’octubre es commemorà el 70è aniversari d’aquell trist episodi.
Aquests documents serveixen per conèixer els últims dies de la vida de Lluís Companys, convertit en un símbol de la lluita de Catalunya per la llibertat.